|
|
|
Els diccionaris resulten una lectura molt edificant:
«La llàntia crema, tu et mors i jo no faig res»: es diu per indicar que s'està perdent el temps en coses insignificants o inútils (Empordà, Garrotxa). Entrada LLÀNTIA—Alcover-Moll
0 Comments
Traductors oblidats #3. El seguit d'articles que he dedicat a traductors oblidats es transmuta avui en "traductors oblidadissos". Aquí sota deixo una oda de Han Yu (768-824) que vaig traduir quan encara sabia xinès. És una mica llarga, però crec que paga la pena.
ODA A LES INSCRIPCIONS Han Yu En Zhang ha trobat un calc d'una antiga inscripció, una d'aquelles esteles de pedra en forma de tambor. Me l'allarga i m'anima a dedicar-hi una oda. Du Fu no és entre els vius, Li Bai és mort. Al costat d'aquests poetes sublims, quin talent el meu per a un tema tan alt? Quan el Zhou minvava i els quatre mars bullien, l'emperador Xuan alçà irat la seva llança. Obrí la porta d'or de la gran sala d'audiències, i un devessall de nobles li feren homenatge, les espases feien fressa de rodament de moles. Corregueren una cacera a Qiyang, els millors genets, i els rodals quedaren encatifats d'ocells i bèsties. Per fer saber aquells fets a la gent encara no nascuda cisellaren la pedra percudint els sobergs cingles, gravant a les muntanyes les paraules triades dels més alts i nobles poetes i filòsofs; paraules que serien mullades per la pluja, abrusades pel sol, cremades pels incendis, protegides pels esperits de tota vil ruïna. D'on deu haver tret aquest imponent calc? No hi manca res, ni un detall s'ha perdut del seu sentit ocult, pregon, difícil de capir, de la seva estranya cal·ligrafia, ni clerical ni cursiva. El temps no ha pogut amb la bellesa d'aquests traços, semblen espases esmolades, capaces d'enfilar un cocodril. Talment una dansa de fènixs enjogassats, traços que davallen com àngels damunt nostre, entortolligats com flames de corall i jade, subtils com un fil d'or, ferms com una cadena, com algues arrapades a un calder tret del mar. Inscripcions oblidades pels historiadors ignorants, no les trobareu recollides a les pàgines dels annals, quantes cançons perdudes!, quants llibres mancats! Confuci viatjà a l'oest, però no passà per la província Qin, volgué abastar les estrelles i no aprecià sols més propers. Ah, enamorat com sóc de les coses antigues, veig amb amargor que he nascut massa tard. Pensar en això em fa plorar a llàgrima viva. Recordo quan vaig acabar els estudis, corria el primer any de l'era Yanhuo. Un vell amic que servia en un destacament de l'oest s'oferí a ajudar-me i anar a cercar junts les relíquies. Em vaig banyar i mudar per visitar l'intendent, vaig provar de fer-li veure la vàlua dels tresors, les podríem relligar, embolcallades amb mantes, i uns pocs camells bastarien per portar-ne deu. Aquí encensarien les estances del Temple Imperial i el seu valor s'acreixeria deu vegades deu. Si sa altesa imperial les cedís a l'acadèmia, tots els estudiants podrien debatre el seu sentit i per ullar-les vindrien a la capital, com oques cigne, multituds dels quatre extrems de l'Imperi. Podríem treure'ls la molsa, descobrir-ne l'entalladura, tenir-les en un lloc segur i digne per sempre, edificar sobre elles un edifici d'ample ràfec on no patirien ni els passaria mai res. Però els oficials i mandataris són tossuts, prefereixen no sortir-se dels camins fressats. I ara els pastors, de les esteles, en fan pedres fogueres i els bous esmolen les banyes contra les inscripcions. Ningú no les tracta amb cura, passen sols i llunes i elles es van esvaint. Fa sis anys que em lamento de cara a l'oest. I encara haig de veure com es regalen pàgines de la subtil cal·ligrafia de Wang Xizhi a canvi d'unes poques oques blanques. Ja han caigut vuit dinasties des del Zhou, les guerres han quedat enrere i ningú no pensa en pedres. La pau regna a l'Imperi, no hi passa res, els poetes cortesans s'enduen els honors. On puc elevar la meva petició? A qui convèncer? Em caldria l'eloqüència d'una torrentera. L'oda a les inscripcions s'acaba aquí, quan penso en elles em trenco i prou. Troballa casual al diccionari Franquesa:
"Conscienciejar: conèixer per la consciència. (És una expressió exclusiva de Llull.)" Entesos, Franquesa, no la faré servir. Jafudà Bonsenyor (Barcelona, 1250-1330).Metge i traductor jueu. Autor del "Llibre de paraules e dits de savis e filòsofs", recull de 753 proverbis i sentències traduïdes de fonts àrabs, hebrees, populars i sobretot personals. Edicions recents en llengües europees: * Paroles de sagesse d'un juif catalan (Editions de la Merci, 2012) * Libro de palabras y dichos de sabios filósofos (Riopiedras Ediciones, 2014) La darrera edició en l'original català? Fins on jo sé, de 1889 a Palma de Mallorca. No anem bé com a cultura. Una edició amb ortografia (i potser lèxic) moderns i fàcilment podria ser el nostre Gracián o el nostre Sun Tzu.  El 1931 el canonge Pere Pous publicava la seva versió dels Psalms dins el projecte estroncat de la Bíblia de Foment de Pietat. Pocs anys després, al començament de la Guerra Civil, seria assassinat. El 15 de setembre de 1936 van trobar el seu cos a la carretera de Manresa, terme de la Malla (Osona). El primer encert de la seva traducció és haver convençut la comissió que supervisava l'obra de traduir directament de l'hebreu i no de la Vulgata llatina, contràriament al criteri adoptat per a la resta de llibres. El resultat va ser una versió excel·lent, d'un registre elevat i alhora directe, popular; tensió impossible que es percep en versos com: "Oïu, Senyor, ma veu; estic cridant" La traducció del llibre dels Psalms requereix una personalitat darrere. És el llibre més temperamental (ara en diríem ciclotímic) de la Bíblia, passa contínuament de les fondalades del desesper a les elevacions de la fe. Per això en anglès segueixen preferint la versió de Coverdale per sobre i tot de la feta de manera col·legiada pels traductors de la King James. Fins on jo sé, la traducció de Pere Pous no s'ha reeditat mai. El fons de l'antiga Foment de Pietat pertany ara a l'Editorial Balmes. En el sector editorial dels llibres religiosos s'editen tota mena de refregits i enderiades new age, i ja és malura que una versió viva d'una font primària estigui oblidada.  La traducció que Andreu Nin féu d'Anna Karènina és una de les fites de la nostra literatura. Potser escric sota l'enlluernament tardoestiuenc que m'ha provocat la lectura d'aquest totxo, però m'agradaria que algun conseller actual o futur de la Generalitat fos capaç d'aquesta finor literària. Sobre Tolstoi, què dir? Com va escriure Virginia Woolf, res se li fa escàpol. Mestre del monòleg interior, els seus personatges, com nosaltres, són molt proclius a les resolucions heroiques que duren cinc minuts, a les vacil·lacions i la banalitat del nostre rondineig mental. Com deia Nabokov en un dels seus afortunats jocs lingüístics, "he stalls, he toys, he tolstoys with words". P.D. La Mordida Literaria ha dedicat no fa gaire un deliciós número de la seva revista PLACER a Tolstoi. http://lamordidaliteraria.com/placer/  Un dels grans moments del jazz: Chet Baker callant els pijos de Cannes amb la seva veu trencada. Abans de decidir-se a fer el bis es queixa que no els importa un borrall la música, que ha tocat a antres on podries escoltar la caiguda d'una agulla durant les cançons i que és la pitjor audiència que mai ha tingut. Autenticitat contra lluentons, o com cantar amb les arrugues més que amb les cordes vocals. Quan el 1961 van tancar Chet Baker a la presó d'un petit poble de la Toscana (1 any i 7 mesos), sortosament li van deixar conservar la trompeta. Això va donar peu a un dels discs més estranys de la història del jazz "Chet Baker, dentro le mura", gravat de fora els murs de la presó estant. Ho explica millor James Gavin a la seva biografia de Chet Baker: "The Quintetto di Lucca tried to cheer him up by gathering outside the back of the prison, shouting, “Buon giorno, Chettino!” and serenading him. According to local legend, a sadder sound drifted out of his cell: that of a lone trumpeter playing “Il Silenzio” (The Silence), a lament used at Italian military funerals, like taps. Baker’s own grief flooded from his horn in the summer of 1961; for years to come, nearby residents recalled hearing him play “Someone to Watch Over Me” and “My Buddy.” After dusk, when traffic died down and stillness hung in the air, Baker’s music, like the ringing of church bells, seemed to float down from heaven. Gusmano Cesaretti, a film producer who grew up in Lucca, never forgot listening outside the prison as a teenager. “It was magnificent, it was almost a spiritual experience,” he said. Standing near the jail with a primitive tape machine, the owner of a local music shop created the first of countless Chet Baker bootlegs: an echoey 45-rpm disc entitled “Chet Baker, dentro le mura” (Inside the Walls). The sleeve bore a crude brown-on-white illustration of a window grating in a stone wall, behind which stood an emaciated figure playing the trumpet."
|
RSS Feed
