Traductors oblidats #3. El seguit d'articles que he dedicat a traductors oblidats es transmuta avui en "traductors oblidadissos". Aquí sota deixo una oda de Han Yu (768-824) que vaig traduir quan encara sabia xinès. És una mica llarga, però crec que paga la pena.
ODA A LES INSCRIPCIONS
Han Yu
En Zhang ha trobat un calc d'una antiga inscripció,
una d'aquelles esteles de pedra en forma de tambor.
Me l'allarga i m'anima a dedicar-hi una oda.
Du Fu no és entre els vius, Li Bai és mort.
Al costat d'aquests poetes sublims,
quin talent el meu per a un tema tan alt?
Quan el Zhou minvava i els quatre mars bullien,
l'emperador Xuan alçà irat la seva llança.
Obrí la porta d'or de la gran sala d'audiències,
i un devessall de nobles li feren homenatge,
les espases feien fressa de rodament de moles.
Corregueren una cacera a Qiyang, els millors genets,
i els rodals quedaren encatifats d'ocells i bèsties.
Per fer saber aquells fets a la gent encara no nascuda
cisellaren la pedra percudint els sobergs cingles,
gravant a les muntanyes les paraules triades
dels més alts i nobles poetes i filòsofs;
paraules que serien mullades per la pluja,
abrusades pel sol, cremades pels incendis,
protegides pels esperits de tota vil ruïna.
D'on deu haver tret aquest imponent calc?
No hi manca res, ni un detall s'ha perdut
del seu sentit ocult, pregon, difícil de capir,
de la seva estranya cal·ligrafia, ni clerical ni cursiva.
El temps no ha pogut amb la bellesa d'aquests traços,
semblen espases esmolades, capaces d'enfilar un cocodril.
Talment una dansa de fènixs enjogassats,
traços que davallen com àngels damunt nostre,
entortolligats com flames de corall i jade,
subtils com un fil d'or, ferms com una cadena,
com algues arrapades a un calder tret del mar.
Inscripcions oblidades pels historiadors ignorants,
no les trobareu recollides a les pàgines dels annals,
quantes cançons perdudes!, quants llibres mancats!
Confuci viatjà a l'oest, però no passà per la província Qin,
volgué abastar les estrelles i no aprecià sols més propers.
Ah, enamorat com sóc de les coses antigues,
veig amb amargor que he nascut massa tard.
Pensar en això em fa plorar a llàgrima viva.
Recordo quan vaig acabar els estudis,
corria el primer any de l'era Yanhuo.
Un vell amic que servia en un destacament de l'oest
s'oferí a ajudar-me i anar a cercar junts les relíquies.
Em vaig banyar i mudar per visitar l'intendent,
vaig provar de fer-li veure la vàlua dels tresors,
les podríem relligar, embolcallades amb mantes,
i uns pocs camells bastarien per portar-ne deu.
Aquí encensarien les estances del Temple Imperial
i el seu valor s'acreixeria deu vegades deu.
Si sa altesa imperial les cedís a l'acadèmia,
tots els estudiants podrien debatre el seu sentit
i per ullar-les vindrien a la capital, com oques cigne,
multituds dels quatre extrems de l'Imperi.
Podríem treure'ls la molsa, descobrir-ne l'entalladura,
tenir-les en un lloc segur i digne per sempre,
edificar sobre elles un edifici d'ample ràfec
on no patirien ni els passaria mai res.
Però els oficials i mandataris són tossuts,
prefereixen no sortir-se dels camins fressats.
I ara els pastors, de les esteles, en fan pedres fogueres
i els bous esmolen les banyes contra les inscripcions.
Ningú no les tracta amb cura,
passen sols i llunes i elles es van esvaint.
Fa sis anys que em lamento de cara a l'oest.
I encara haig de veure com es regalen pàgines
de la subtil cal·ligrafia de Wang Xizhi
a canvi d'unes poques oques blanques.
Ja han caigut vuit dinasties des del Zhou,
les guerres han quedat enrere i ningú no pensa en pedres.
La pau regna a l'Imperi, no hi passa res,
els poetes cortesans s'enduen els honors.
On puc elevar la meva petició? A qui convèncer?
Em caldria l'eloqüència d'una torrentera.
L'oda a les inscripcions s'acaba aquí,
quan penso en elles em trenco i prou.
ODA A LES INSCRIPCIONS
Han Yu
En Zhang ha trobat un calc d'una antiga inscripció,
una d'aquelles esteles de pedra en forma de tambor.
Me l'allarga i m'anima a dedicar-hi una oda.
Du Fu no és entre els vius, Li Bai és mort.
Al costat d'aquests poetes sublims,
quin talent el meu per a un tema tan alt?
Quan el Zhou minvava i els quatre mars bullien,
l'emperador Xuan alçà irat la seva llança.
Obrí la porta d'or de la gran sala d'audiències,
i un devessall de nobles li feren homenatge,
les espases feien fressa de rodament de moles.
Corregueren una cacera a Qiyang, els millors genets,
i els rodals quedaren encatifats d'ocells i bèsties.
Per fer saber aquells fets a la gent encara no nascuda
cisellaren la pedra percudint els sobergs cingles,
gravant a les muntanyes les paraules triades
dels més alts i nobles poetes i filòsofs;
paraules que serien mullades per la pluja,
abrusades pel sol, cremades pels incendis,
protegides pels esperits de tota vil ruïna.
D'on deu haver tret aquest imponent calc?
No hi manca res, ni un detall s'ha perdut
del seu sentit ocult, pregon, difícil de capir,
de la seva estranya cal·ligrafia, ni clerical ni cursiva.
El temps no ha pogut amb la bellesa d'aquests traços,
semblen espases esmolades, capaces d'enfilar un cocodril.
Talment una dansa de fènixs enjogassats,
traços que davallen com àngels damunt nostre,
entortolligats com flames de corall i jade,
subtils com un fil d'or, ferms com una cadena,
com algues arrapades a un calder tret del mar.
Inscripcions oblidades pels historiadors ignorants,
no les trobareu recollides a les pàgines dels annals,
quantes cançons perdudes!, quants llibres mancats!
Confuci viatjà a l'oest, però no passà per la província Qin,
volgué abastar les estrelles i no aprecià sols més propers.
Ah, enamorat com sóc de les coses antigues,
veig amb amargor que he nascut massa tard.
Pensar en això em fa plorar a llàgrima viva.
Recordo quan vaig acabar els estudis,
corria el primer any de l'era Yanhuo.
Un vell amic que servia en un destacament de l'oest
s'oferí a ajudar-me i anar a cercar junts les relíquies.
Em vaig banyar i mudar per visitar l'intendent,
vaig provar de fer-li veure la vàlua dels tresors,
les podríem relligar, embolcallades amb mantes,
i uns pocs camells bastarien per portar-ne deu.
Aquí encensarien les estances del Temple Imperial
i el seu valor s'acreixeria deu vegades deu.
Si sa altesa imperial les cedís a l'acadèmia,
tots els estudiants podrien debatre el seu sentit
i per ullar-les vindrien a la capital, com oques cigne,
multituds dels quatre extrems de l'Imperi.
Podríem treure'ls la molsa, descobrir-ne l'entalladura,
tenir-les en un lloc segur i digne per sempre,
edificar sobre elles un edifici d'ample ràfec
on no patirien ni els passaria mai res.
Però els oficials i mandataris són tossuts,
prefereixen no sortir-se dels camins fressats.
I ara els pastors, de les esteles, en fan pedres fogueres
i els bous esmolen les banyes contra les inscripcions.
Ningú no les tracta amb cura,
passen sols i llunes i elles es van esvaint.
Fa sis anys que em lamento de cara a l'oest.
I encara haig de veure com es regalen pàgines
de la subtil cal·ligrafia de Wang Xizhi
a canvi d'unes poques oques blanques.
Ja han caigut vuit dinasties des del Zhou,
les guerres han quedat enrere i ningú no pensa en pedres.
La pau regna a l'Imperi, no hi passa res,
els poetes cortesans s'enduen els honors.
On puc elevar la meva petició? A qui convèncer?
Em caldria l'eloqüència d'una torrentera.
L'oda a les inscripcions s'acaba aquí,
quan penso en elles em trenco i prou.
RSS Feed
