James Macpherson va ser el perpetrador del frau literari més important de la història. A partir d’uns materials esparsos, de vaga tradició popular, es va inventar Ossian, un suposat bard gaèlic del segle tres que va ell va “traduir” a l’anglès. El resultat va fascinar Goethe, Byron, Whitman i tants altres. Napoleó sempre duia un exemplar d’Ossian als camps de batalla on va canviar la història d’Europa.
1 Comment
"una vasta expansión que se sueña a sí misma y que duerme en su propia realidad."
–Entrada OCÉANO del 'Diccionario de Símbolos', J.E. Cirlot.
Stranger on the Third Floor (1940)
Diversos crítics —com ara Michael Stephens i Lee Server— assenyalen aquesta pel·lícula de 1940 com el punt de partida de l’estètica noir. Tanmateix, el director de fotografia Nicholas Musuraca no tenia al cap només preocupacions estètiques quan va optar per cobrir la pantalla de denses ombres i clarobscurs. La tria va ser més aviat motivada per preocupacions pressupostàries: els decorats eren manifestament pobres i la foscúria era la millor manera de dissimular-ho. El metratge de la pel·lícula (64 minuts) també deixa clar que anaven prims de butxaca. Volent-ho o no, Musuraca va empeltar al cinema nord-americà una sensibilitat provinent de l’expressionisme alemany que acabaria propiciant les dues dècades glorioses del noir clàssic.
Als anys quaranta es reunia un cop per setmana a Buenos Aires una comissió dels millors anglicistes dels rodals, entre ells Borges, per fer feines preparatòries dels preliminars de l'avantsala d'una futura traducció col·lectiva de l'Ulysses de Joyce. És a dir, per dir-se mútuament que algun dia ho farien. En una de les reunions de 1945, un dels membres irrompé amb una notícia bomba: s’havia publicat una traducció i l'havia feta una sola persona. "Es muy mala", sentencià Borges sense haver-la llegit. Però el cert és que era molt bona.
Salas Subirat va ser un tipus tan polifacètic que un any abans de la primera traducció de l'Ulysses al castellà va publicar El seguro de vida, teoría y práctica. A banda de fer d'agent d'assegurances, també va muntar una fàbrica de joguines. La traducció de Valverde converteix Joyce en un escolàstic plomís. La de Subirat és divertida com era l'autor irlandès (i plena de lèxic lunfardo), però costa Déu i ajuda trobar-la i li han fet tota mena de barrabassades editorials i retocs espuris. Deixo aquí l'índex del seu llibre sobre assegurances de vida (pur Joyce o més aviat pur Bloom): 1. El agente de seguros de vida: 2. Fundamentos del seguro de vida; 3. Generalidades técnicas; 4. La formación del agente; 5. La búsqueda de candidatos; 6. Elementos de la venta; 7. Equilibrio de la personalidad; 8. La entrada a la entrevista; 9. Principios técnicos del seguro de vida; 10. La "prima única" pura; 11. La prima nivelada pura; 12. El nudo de la entrevista; 13. Las objeciones; 14. El desenlace de la entrevista; 15. Análisis del cierre. Dues troballes al Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal:
"Fer un pou": Dues o més persones, estar llarga estona parlant a peu dret (DIEC).
Act of Violence (1949).
La fugida és un tema central del cinema negre; fugir de la llei, de l’absència de llei o del propi passat. En aquesta seqüència, un torturat veterà de guerra s'allunya de l’espectador mentre el funicular davalla als inferns de la ciutat. Curiosament, aquest mític funicular de LA es deia 'Angels Flight' (La fugida -o els esglaons- dels àngels). Composició i il·luminació perfectes del tàndem Zinnemann-Surtees en aquesta hora i vint-i-dos minuts de pur noir, un dels més purs que s'han fet. Podràs fugir, però no de la teva consciència; sempre serà un carreró fosc on volen paperots indistints. The Big Combo (1955). Començo una sèrie d'entrades en què aniré comentant alguns dels millors fotogrames que ha donat el cinema negre.
Un home i una dona, retallats en silueta contra la boira, i un carretó. En aquest carretó hi ha concentrada tota la genialitat del director de fotografia John Alton. El carretó li permet introduir una tonalitat grisa que faci de transició entre el blanc de la boira i el negre dels cossos. Però, al mateix temps, li permet dir alguna cosa sobre la nostra 'Geworfenheit', la nostra condició existencial d'arrambats de qualsevol manera al món, com un carretó abandonat. Naturalment Carles Riba no és un traductor oblidat. Però en cert sentit sí. El Carles Riba traductor ha fet oblidar el Carles Riba traductor. Quan el 1948 refà la seva traducció de l’Odissea condemna a l’oblit la seva versió de 1919. Envellida, inactual, arcaica... són algunes de les floretes que dedica a la seva primera versió al pròleg de la segona. Ara bé, quan un artista revisa una obra de joventut, hi ha alguna garantia que ho faci en un sentit de millorar-la? Em sembla que no. Carles Riba-1919 per força devia de ser una persona molt diferent de Carles Riba-1948, encara que les dues persones responguessin al nom de Carles Riba.
No m’atreviria a dir, encara, que la versió de 1919 és millor, però estic convençut que conté nombroses troballes que es perden en la versió de 1948 i que potser la farien mereixedora d’una reedició. Tres exemples: 1919 ‘perquè la cançó que més d’antuvi aplaudeixen els homes / sempre és la més nova que els sura entorn de l’oïda.’ 1948 ‘car la cançó que més de moment aplaudeixen els homes / sempre és la més nova que els vola entorn de l’orella’ El context és l’episodi del Cant I en què Penèlope retreu a Femi que canti al banquet la cançó sobre l’infortunat retorn dels dànaus, entre ells Ulisses, perquè l’entristeix moltíssim. Telèmac defensa el cantor amb aquests versos. En la versió de 1919 la cançó sobre uns nàufrags ‘sura’, gran troballa! Els nàufrags s’enfonsen, però la cançó sura! Em sembla que Riba millora el grec i tot. En la versió de 1948 la cançó ‘vola’. Bah! 1919 ‘I els pretendents tot va ser aldarull per la sala ombradissa / i tots alhora pregaven de jaure amb ella en el llit’ 1948 ‘I els pretendents van posar-se a brogir dins la sala ombradissa, / tots alhora fent vots per tenir-la al llit de companya’ Els brutals pretendents de 1919 volen ‘jaure’ amb Penèlope, els refistolats de 1948 volen ‘tenir-la al llit de companya’. Em sembla que està clar quins són els més homèrics. 1919 ‘...es va torcar de la testa / les crostes de salabror de la mar que no lleva collita’ 1948 ‘i es torcà de la testa els humors de la mar infecunda’ Aquest vers és del Cant VI, l’arribada d’Ulisses, nàufrag i mig mort, a l’illa dels feacis. El 1919 s’esbandeix al riu unes molt gràfiques ‘crostes de salabror’; el 1948, ‘els humors’??? A la platja Nausica i les seves donzelles l’ajuden. El 1919 Ulisses les troba ‘trenaboniques’; el 1948, ‘rullades’. |